Carlos Santana torna a la vida a George Harrison

* Dimecres, 22 de setembre del 2010

Carlos Santana, el guitarrista d’origen mexicà instal•lat a Califòrnia, acaba de treure un nou disc. Es titula “Guitar Heaven” i es un conjunt de clàssics del rock reinterpretats per Santana amb la col•laboració d’un seguit d’artistes contemporanis. Entre els dotze temes del disc desfilen peces dels Rolling Stones, Eric Clapton, Jimmy Hendrix,etc. Ens enganyaríem si diguéssim que el disc es meravellós. No està a l’alçada de les seves millors obres encara que és interessant veure la seva versió de temes clàssics on, de vegades es barregen el “rock anglosaxó” amb aires llatins. Personalment, en la majoria dels casos, prefereixo la versió original.



Però hi ha una excepció molt notable: la versió de la cançó de George Harrison “While my guitar gently weeps”. La cançó es una de les millors de Harrison. Però la guitarra de Carlos Santana i la veu de la cantant nord-americana India Arie la eleven a un nou nivell. No es faltar al respecte a Harrison dir que la fan encara millor, més emocionant. Els productors la promocionen com el producte estrella per vendre el disc i no hi ha dubte que encerten, perquè la resta es molt més fluix. En el seu favor s’ha de reconèixer que només per la peça de Harrison val la pena comprar “Guitar Heaven”

Endavant Standstill!

* Dimarts, 30 de març

La música a Catalunya viu un moment d’ebullició. Desenes de grups han aparegut en els últims anys que, després d’una més o menys llarga travessia del desert, comencen a despuntar. Els grans mitjans de comunicació, sempre una mica lents, no s’han fet gaire ressò de la seva existència. Però Internet en va ple. Myspace o You Tube son els llocs en que primer es projecten aquests grups. Després per mitjà del boca a orella, de la recomanació d’un amic a un altre, aconsegueixen reunir grups de seguidors en el seus concerts.

La preocupació central de la majoria d’aquests grups es fer bona música. Després de dècades on la preocupació fonamental era l’activisme cultural o polític i, més tard, l’adscripció clara a un grup lingüístic, ara l’interès se centra en la música. Molts d’aquests grups composen la música i escriuen la lletra de les seves cançons. Molts van començar a cantar en anglès perquè era l’idioma en que s’expressava la música que els agradava i els va inspirar. Després el mateix procés creatiu i l’aproximació al seu públic els ha portat a cantar en castellà o català.



De tot aquest ferment subterrani i semiclandestí comencen a sortir fruits de molta qualitat. D’una excel•lència comparable a la dels millors grups internacionals. I a adquirir una popularitat gran on els seguidors no es compten per centenars si no per milers.

El fenomen més conegut es el del grup “Manel” que, amb un sol disc publicat, han tingut un ascens fulgurant i gaudeixen d’una popularitat envejable i envejada. Però hi ha molts més. Fa uns dies els parlàvem de “Els Amics de les Arts”, flamant Premi Enderrock 2010 al millor disc i al millor grup revelació. Avui volem fer-ho del grup “Standstill” i del disc que han tret al mercat aquest mes “Adelante Bonaparte”.

“Standstill” va néixer el 1997 en l’àmbit del “hardcore punk”. Des d’aleshores ha tingut una llarga evolució musical que va culminar el 2006 amb la publicació de l’àlbum “Vivalaguerra” que va tenir molt bona acollida de la crítica i el suport dels seguidors. L’àlbum que ara presenten, Adelante Bonaparte, s’ha d’escoltar com un tot. Es un conjunt de vint cançons, agrupada en tres discs, que fan un recorregut per la vida d’un tal Bonaparte que pot ser el mateix autor, o tu o jo. No es fàcil captar de què va a la primera. En l’àlbum es donen poques pistes. El primer disc es titula: “Algunos recuerdos significativos de B”. El segon: “B. pasa de querer comerse el mundo a esconderse en una pequeña parcela”. I, finalment, el tercer: “El corazón de B. despierta”. Dit en resum es un conjunt de cançons que parlen de la infància, la joventut i la descoberta del amor del protagonista.

La temàtica es interessant. Però ho es més la música què es mou en registres molt variats al llarg de tota la obra. Son diferents els estils i els instruments que s’utilitzen però la obra té una rara unitat com si es tractés d’un poema simfònic on no té cap sentit separar cadascuna de les parts. No es un disc fàcil, però es extraordinàriament ric i interessant, i seria una llàstima ignorar-ho. Poques vegades s’ha fet una feina tan intensa i complexa.

Els homes que treballen fent de gos, arrasen

* Dijous, 18 de març del 2010

“Els Amics de les Arts” han estat els grans guanyadors dels Premis Enderrock 2010. El grup i el seu nou disc “Bed & Breakfast” s’han endut un grapat de premis: millor disc de l’any i millor disc de cançó d’autor per votació de la crítica, millor cançó per votació popular per “L’home que treballa fent de gos”, millor grup revelació, millor lletra de cançó, millor disseny de portada, etc. Els “oscars” de la música catalana han donat un fort impuls a aquest grup format el 2003 i que, com molts altres, havia viscut en una semiclandestinitat fins ara.

Impressionat gratament pel videoclip promocional de “L’home que treballa fent de gos” he anat a comprar aquest matí “Bed & Breakfast” i no em penedeixo. A diferència del que sol passar amb alguns àlbums dels quals s’extreuen alguns “singles” bons i la resta es fluix, a “Bed & Breakfast” no hi ha res que sobri. Ple d’ironia, amb unes lletres molt divertides i originals, i amb una gran qualitat musical, els dotze temes de l’àlbum son tots molt atractius. I per si fos poc hi ha al final un regal sorpresa.



La música en català està entrant en una etapa de nou esplendor. “Antònia Font” o “Manel" son dels grups que han aconseguit més popularitat. Però hi ha molts més intentant fer-se visibles. Amb “Els Amics de les Arts”, trobem alguna cosa més que qualitat musical. Hi ha enginy, les seves lletres reflexen la realitat contemporània, son iròniques i divertides.

Una mostra d’aquest esperit. Investigant sobre l’origen del grup he trobat a Internet una petita joia. Es una breu “autobiografia” escrita per ells mateixos en un bloc l’octubre del 2005. Expliquen com durant un viatge a Eivissa el 2003 s’els va acudir formar el grup. “Les primeres actuacions no es fan esperar – diuen -. Després d’un temps d’assaig decideixen actuar en públic a les Rambles barcelonines per copsar les reaccions dels turistes i espectadors ocasionals. El gener de 2004 graven la seva primera maqueta Esbart Dansaire Dance Club, una relectura en clau electrònica de diferents cançons tradicionals catalanes. Se’n fa una tirada de 200 còpies que s’esgoten ràpidament.”

Amb una mica de sort tindrem en “Els Amics de les Arts” un grup capaç de revolucionar el panorama de la música catalana. Com ho va fer Pau Riba en el seu moment.

Michael Nyman i David McAlmont presenten “The Glare”

* Dilluns, 4 de gener del 2010

De la col•laboració del pianista i compositor Michael Nyman i el cantant David McAlmont ha sortit un disc molt interessant publicat recentment amb el títol de “The Glare”. McAlmont ha posat lletra a onze peces de la llarga i original carrera de Nyman. Les onze histories parlen de temes absolutament contemporanis des de les malifetes dels banquers (“Take the money and run”) o les aventures amoroses del primer ministre italià Berlusconi (“In Rai Don Giovanni”) fins a tragèdies contemporànies com la prostitució a Europa o els correus de la droga.



Però el que mes impacta es la perfecta síntesis entre la veu del cantant pop/soul i la música contemporània de Michael Nyman. Escric aquestes ratlles mentre sento una vegada més el disc i el resultat es extraordinari i emocionant. Com si tots dos haguessin treballat durant mesos per a escriure conjuntament les cançons.

Aviat tindrem ocasió de sentir “The Glare” en directe. El 24 de febrer Michael Nyman i la seva banda i David McAlmont presenten les cançons del disc en el Palau de la Música de Barcelona.